Presentació

Josep Maria Quintana Cabanas (1930-2013) fou un pedagog i filòsof nascut a Bagà (El Berguedà). Va començar dedicant-se a l'ensenyament, i des de 1965 va ser professor, i després Catedràtic, a la Universitat de Barcelona, després a la Universitat Autònoma de Barcelona i, des de 1987, ho fou a la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED, a Madrid), en la qual des de l'any 2000 ho va ser com a Professor Emèrit.

Va ser autor de 65 llibres, va participar en la redacció de molts d'altres, va publicar 293 articles i va traduir 34 llibres.

A Internet, de Josep Maria Quintana Cabanas consta nombroses referències dels seus escrits o activitats científiques.

Té docència, recerca i publicacions en els següents àmbits:

  • Pedagogia
  • Filosofia
  • Filosofia de l'Educació
  • Sociología de l'Educació
  • Psicologia

Curriculum Vitae

El que fou el curriculum vitae complet de Josep Maria Quintana Cabanas està publicat, successivament, en dos llibres:

1. Fins el 1995: a Por una Pedagogía Humanista (Dykinson/Narcea, Madrid 1995), pp. 17-50.
2. De 1995 a 2005: a Bases para una Pedagogía Humanista (PPU, Barcelona 2005), pp. 11-29.

Oferim aquí un extracte del mateix:

1950: Mestre Nacional.
1958: Llicenciat en Pedagogia.
1965: Llicenciat en Filosofia. Comença la seva docència a la Universitat de Barcelona.
1967: Doctor en Pedagogia.
1975: Professor Adjunt Numerari.
1981: Catedràtic de Sociologia de l'Educació.
2000: Professor Emèrit.

Va ser professor d'aquestes assignatures: Introducció a la Filosofia, Introducció a les Ciències de l'Educació, Teoria de l'Educació, Filosofia de l'Educació, Sociologia de l'Educació, Pedagogia Social, Pedagogia Comparada.

Va realitzar diverses recerques. En 1968 va obtenir la beca "Juan March" per a fer una recerca de Filosofia a Alemanya (a Munic, amb el Prof. Reinhard Lauth) durant un any. Va dirigir 10 Tesis de Llicenciatura i 19 Tesis Doctorals.

Entre els llocs directius i consultius que va exercir, figuren:

1984-87: President de la Secció Científica de Pedagogia Social de la Societat Espanyola de Pedagogia.
Des de 1985: Membre del Consell Científic i del Consell Administratiu del Institut Européen Interuniversitaire de l’Action Sociale, a Marcinelle (Bèlgica).
Des de 1989: Assessor del Consell Nacional d'Educació de la República Oriental de l'Uruguai.
Des de 1991: Conseller del Centre d'Estudis i Seguretat Social, de Petròpolis (Brasil).
Des de 1997: Consultor Internacional de la Associaçâo Nacional d'Animadores Sócio-Culturais, de Portugal, amb seu a Vila Real.

Entre els premis i distincions rebudes, cal destacar:

1958: Premi Extraordinari de Llicenciatura en Pedagogia.
1987: Professor Honorari de la Universitat Internacional del Mediterrani.
1990: Membre Honorari de l'Associació Peruana de Promotors i Animadors Culturals.
1991: Declarat Visitant Il·lustre de la Ciutat de San Miguel de Tucumán (Argentina).
1997: Concessió, per part del Consell Mundial d'Educació, de la Medalla de l'Orde al Mèrit Cristóbal Colón, en el marc de la Universidad Mayor, de Santiago de Xile.

Va participar en congressos i seminaris nacionals i internacionals en els cinc continents. Va visitar universitats, institucions docents i de Treball Comunitari en diversos països del món, pronunciant conferències i relacionant-se amb professors estrangers, singularment d'Alemanya, Itàlia, Portugal, França, Bèlgica, Finlàndia, el Brasil, Xile, l'Argentina, Veneçuela i altres països d'Amèrica Llatina.

Publicacions

La llista completa de publicacions de Josep Maria Quintana Cabanas es troba dins del seu Curriculum vitae, que està publicat en dos llibres successius (vegeu Curriculum vitae). Va ser autor de 65 llibres (dels quals 16 estan fets en col·laboració, havent estat el Coordinador en 13 d'aquests llibres). Els principals dels seus llibres personals són els següents:

Pedagogía Social. Dykinson, Madrid 1988, 2ª edic., 533 pp.

Pedagogía Psicológica. La educación del carácter y de la personalidad. Dykinson, Madrid 1989, 283 pp.

Sociología de la Educación. Dykinson, Madrid 1989, 514 pp.

Pedagogía Estética. Concepción antinómica de la Belleza y del Arte. Dykinson, Madrid 1993, 413 pp.

Teoría de la Educación. Concepción antinómica de la educación. Dykinson, Madrid 1995, 2ª edic., 365 pp.

Pedagogía Moral. El desarrollo moral integral. Dykinson, Madrid 1995, 657 pp.

Raíces griegas del léxico castellano, científico y médico. Dykinson, Madrid 1996, 2ª edic., 1.418 pp.

Pedagogía Axiológica. La educación ante los valores. Dykinson, Madrid 1998, 438 pp.

La Axiología como fundamentación de la Filosofía. UNED, Madrid 2000, 142 pp.

El sociologismo pedagógico. Síntesis, Madrid 2000, 187 pp.

Las creencias y la educación. Pedagogía Cosmovisional. Herder, Barcelona 2001, 219 pp.

La educación está enferma. Informe pedagógico sobre la educación actual. Nau Llibres, Valencia 2004, 224 pp.

Pacifismo, cultura social e interculturalidad. Perspectivas desde la educación. PPU, Barcelona 2005, 239 pp.

La educación en valores y otras cuestiones pedagógicas. PPU, Barcelona 2005, 221 pp.

Eduquemos mejor. Guía para padres y profesores. CCS,Madrid 2007, 238 pp.

La espiritualidad cristiana. Ascética y Mística. San Pablo, Madrid 2009, 245 pp

Las personas introvertidas. Autoconocimiento, autoaceptación, ayuda. CCS, Madrid 2007, 140 pp.

Del sentimiento de inferioridad a la autoestima. CCS, Madrid 2010, 101 pp.

Las personas emotivas-impulsivas. CCS, Madrid 2010, 94 pp.

El estrés: ¿descargarlo o prevenirlo? CCS, Madrid 2011, 98 pp.

Ni lobo ni cordero. El hombre es un ser mejorable. PPU, Barcelona 2012, 165pp.

Ensayo crítico de Mística Comparada. La espiritualidad oriental y la cristiana. Aracne editrice, Roma 2011, 267 pp.

Historia de la Ascética y la Mística cristianas. PPU, Barcelona 2012, 228pp.

Pensamiento pedagógico en el idealsimo alemán y en Schleiermaccher(investigació per a la CEYR. Es va publicar a l'Edit. BAC, Madrid)

Entre llibres i articles de revista (o capítols en llibres col·lectius), Josep Maria Quintana va escriure (fins l'any 2006) un total net de 16.868 pàgines. El seu llibre Pedagogia Comunitària va ser traduït al francès; la seva Pedagogia Estètica, a l'italià, i la seva Teoria de l'Educació, al portuguès. Té 25 articles publicats en revistes estrangeres.

Filosofia personal

En certa manera, el Prof. Quintana va ser, en Filosofia, un eclèctic, a causa del mètode discursiu que empra, que és el mètode antinòmic. En totes les qüestions filosòfiques plantejades, observa dues posicions contraposades i excloents entre si. En totes elles troba Quintana alguna cosa de veritat, per la qual cosa tracta de conciliar-les; pren sempre, amb això, una posició intermèdia, que podem dir realista o de "sentit comú", en totes les qüestions: coneixement, naturalesa humana, ètica, estètica, valors, etc.

Contra l'empirisme radical i el positivisme, admet l'existència i validesa cognitiva de la Raó, que obre al coneixement humà l'àmbit metafísic i ideal. Entén el coneixement racional com un coneixement apriorista del qual dimanen principis absoluts en el cognitiu, l'ètic i l'axiològic. Però Quintana no és un racionalista, perquè no concep la raó humana funcionant d'una manera abstracta i unilateral (com ara en Descartes o Leibniz), sinó unida als aspectes afectius de la persona (com ara en Agustín, Pascal o J.H. Newman). Amb la qual cosa, entén l'home no com un ésser "racional", sinó com un ésser "raonable", l'òrgan racional de coneixement del qual no és la raó, sinó la saviesa.

Aquesta saviesa és la que orienta l'home per a determinar els seus propis postulats en tota la seva activitat racional personal: la seva posició davant els dilemes idealisme/empirisme, espiritualisme/materialisme, transcendència/immanència, absolutisme/relativisme, llibertat/determinisme, col·lectivisme/individualisme, etc. Tals dilemes –diu Quintana– no admeten una solució teòrica objectiva, sinó que la solució l'haurà de donar, creativament, cada persona a si mateixa, conferint així un sentit a la seva vida i definint la seva pròpia cosmovisió. A això ho anomena Quintana fer una afirmació de valors, amb la qual cosa cada ésser humà determina la seva filosofia personal. En això consisteix –diu Quintana– l'"axiologisme", sent l'aportació que ell fa a la Filosofia, tal com ho exposa en el seu llibre La Axiología como fundamentación de la Filosofía (2000).

En elaborar la Pedagogia Estètica, Moral o Axiològica, el Prof. Quintana fa, en la Primera Part dels corresponents llibres, un tractat complet i profund de la Filosofia Estètica, Moral o dels Valors, que servirà de base a la corresponent Pedagogia. Adopta sempre, en tals tractats, una postura personal crítica i fonamentada, utilitzant el mètode antinòmic.

Filosofia de l'Educació

Les aportacions de Quintana a la Filosofia de l'Educació concerneixen a quatre punts.

  1. Sent aquest autor molt aficionat a l'Epistemologia Pedagògica, es va preocupar abans de res d'establir el concepte de Filosofia de l'Educació, cosa necessària davant les arbitrarietats existents en aquest camp (per ex., el concepte anglosaxó –purament pragmàtic– d'aquesta disciplina). En aquest tema va adoptar una postura molt personal, establint un concepte dual de Filosofia de l'Educació, la qual concep, en primer lloc, com una "crítica de la raó pedagògica": i atès que la raó pot entendre's de dues maneres (a saber, com a raó merament "funcional", segons volen els positivistes, o com a raó "transcendent", segons la concepció racionalista), sorgeixen d'aquí dos corrents molt diferents de Filosofia de l'Educació. En segon lloc, Quintana veu aquesta disciplina com una "Filosofia aplicada", en aquest cas a l'educació, aportant a la mateixa els principis filosòfics i antropològics en els quals ha de basar-se.
  2. El naturalisme és una cosmovisió que és dominant en la Pedagogia contemporània. El naturalisme pedagògic, per consegüent, és un tema bàsic de Filosofia de l'Educació que –cosa inaudita– els especialistes d'aquesta matèria tenen totalment oblidada. No és la manera de veure-ho de Quintana, que ha tornat sobre aquest tema repetides vegades, per a criticar el naturalisme i distanciar-se d'ell. Distingeix dos tipus de naturalisme: el "romàntic" (de Rousseau) i el "científic" (dels positivistes i materialistes). El primer el va jutjar severament en el seu llibre La educación está enferma (2004), descrivint-lo com a "paranoia cultural" (col·lectiva i endèmica); i per a superar el primer i el segon va proposar un sistema de Pedagogia Humanista.
  3. El concepte de formació , que és clau en Pedagogia, també està gairebé oblidat pels pedagogs del nostre país. Quintana ho va reivindicar, a partir de la Bildung alemanya, com un concepte clau en la teoria de l'educació humana.
  4. Per a l'educació moral, estètica, axiològica, religiosa, sexual, social i altres aspectes de l'educació, i fins per al propi concepte d'aquesta mateixa (la seva possibilitat, els seus límits), la Pedagogia necessita d'uns principis que la Filosofia i l'Antropologia li han de proporcionar, i per a aquesta funció està precisament la Filosofia de l'Educació. Molt conscient d'això, el Prof. Quintana, que va conrear tots aquests camps, va cuidar de descriure'ls, fonamentar-los i comentar-los.

Llegir article: Concepto de Filosofía de la Educación (Revista Española de Pedagogía, núm. 157, julio-septiembre 1982)(pdf y web)

Llegir article: La Filosofía de la Educación como "crítica de la razón pedagógica" y como una "filosofía aplicada" (Revista Española de Pedagogía, núm. 157, julio-septiembre 1982)(pdf)

Antropologia

Hi ha tres tipus d'Antropologia: la Científica, la Filosòfica i la Cultural. Vegem com Quintana aplica els dos últims a l'educació (sorgint així l'Antropologia Pedagògica).

L'Antropologia Filosòfica s'ocupa del concepte de persona, de la naturalesa humana i de la relació entre individu i societat. Aquests temes són bàsics per a determinar els fins de l'educació. En això, la postura de Quintana és la següent. En admetre –com vam dir– la dimensió "transcendent" de la Raó humana, es concep a l'home com un ésser dual, integrat per l'animalitat (tendències, afectes) i la racionalitat, la qual cosa és font de conflictes ètics, que poden i han de ser positivament resolts per l'home en virtut de la seva responsabilitat, la qual és possible gràcies a la seva llibertat. En aquest tema és bàsic el seu llibre: Ni lobo ni coredero. El hombre es un ser mejorable

En l'antinòmia de la relació entre individu i societat, Quintana fuig tant de l'individualisme com del sociologisme (a aquest últim li ha dedicat un llibre), advocant pel personalisme.

Quintana sosté que tota teoria de l'educació es basa en una antropologia concreta i, d'acord amb això, en el seu llibre Teoría de la Educación (1995) recorre contínuament a les diverses concepcions antropològiques, com a clau per a entendre o explicar les diferents concepcions pedagògiques. Insisteix que els principis antropològics són necessaris per a resoldre tres grans problemes de l'educació: l'opció entre una educació permissiva o una educació coactiva; la superació de l'egocentrisme infantil; i la de l'agressivitat humana.

L'Antropologia Cultural té aplicacions pedagògiques en l'àmbit de l'oci, del temps lliure, i de l'Animació Sociocultural. Quintana les estén també al de l'anomenada "educació intercultural", fent interessants observacions sobre les relacions interculturals, tema avui dia tan candent. També s'ocupa de la cultura popular i, després de mostrar el valor humà d'aquesta, surt al pas de l'actual tendència a mitificar la cultura popular, és a dir, tota cultura popular (fins i tot les més primitives), mostrant que aquesta no té un valor absolut, sinó relatiu, i que la idea de "progrés" (que constitueix un valor humà positiu) obliga al fet que les cultures rudimentàries no siguin mantingudes, sinó superades. També enumera i descriu les patologies de la cultura popular, que poden revestir fins a vuit formes diferents.

Pedagogia Estètica

Quintana dialoga amb les teories estètiques de molts autors, tant clàssics com contemporanis i, a partir d'aquestes (i considerant les seves antinòmies), arriba a posicions pròpies. Parteix de la consideració dual de l'ésser humà i afirma que el fenomen estètic implica a l'home total, amb la seva raó i la seva afectivitat (o sensibilitat). En conseqüència, l'estètic té dues dimensions: una de racional i una altra d'afectiva.

Això es projecta en el concepte d'art , el qual –per això mateix– no pot reduir-se a ser una simple expressió (o cosa de l'afectivitat, com volen les avantguardes contemporànies), sinó que també ha d'incloure la forma (o element "racional", manifestat en els cànons o normes de l'art).

Aquestes dues maneres de veure l'art es projecten, després, en la manera d'entendre l'educació estètica; perquè mentre per als avantguardistes la formació de l'artista es limita a deixar que aquest s'expressi espontàniament, per als estetes tradicionals l'educació artística ensenya a observar les normes clàssiques de l'art (o de les arts), exercitant-les.

El propi concepte de bellesa ha estat ja posat en dubte per l'Estètica contemporània, que és de mena empirista i positivista. Això s'explica perquè el concepte de bellesa, pel seu caràcter racional, va ser objecte de moltes consideracions en la Metafísica tradicional; tanmateix, per a qualsevol que admeti la racionalitat humana –i aquest és el cas de Quintana–, el concepte de bellesa (amb tota la seva problemàtica) segueix dempeus, constituint l'ànima del fenomen estètic i de la concepció de l'art, el qual ha de ser definit com "la creació artificial de la bellesa" (en la qual ha d'entrar, segons dèiem, també l'"expressió", però no tan sols aquesta).

Ara bé, l'educació estètica no és només l'educació "artística" (en sentit actiu i passiu), sinó també una educació de la sensibilitat humana perquè les persones siguin capaces de captar, gaudir, viure i produir els valors estètics que poden i han d'embellir la vida humana.

Pedagogia Moral

La Moral, genuïnament, no dimana de la religió, ni de la societat, ni de la cultura, sinó de la racionalitat humana, la qual dicta uns principis no sols de coneixement, sinó també de comportament. D'aquí surt una Moral a priori i absoluta en les seves normes generals, tot i que aquestes, en ser aplicades als casos concrets de la vida, han d'adaptar-se a les seves circumstàncies.

Aquesta és la postura de Quintana, la qual, per no ser la dels empiristes i positivistes, ni la de l'actual pensament postmodernista, ha de ser demostrada i explicada. Això és el que fa aquest autor en la Primera Part de la seva Pedagogia Moral (1995).

En el terreny de l'educació moral, la confrontació es fa, sobretot, amb Kohlberg, el qual (seguint a Piaget), amb una concepció empirista, fa una ètica purament de convivència i de consens, una moral democràtica, que exclou els imperatius ètics categòrics. Amb això, es queda amb una "ètica mínima", que compta avui dia amb tants partidaris. És la teoria que ell anomena del "desenvolupament moral", la qual s'aplica només a la formació del judici moral com a única forma d'educació moral.

Quintana critica aquesta concepció i li oposa la teoria del Desenvolupament Moral Integral (DMI), la qual entén l'educació moral com la formació, també, del sentiment moral i de les actituds morals i, encara més, d'un bon comportament moral, sobre l'educació del caràcter i de la voluntat de l'individu. Però aquest DMI concep, a més, la consideració d'una "moral superior" que, més enllà de l'egoisme individual i col·lectiu, aconsella la generositat, el sacrifici i l'amor desinteressats, és a dir, els ideals humans superiors. Quintana demostra que el "desenvolupament moral" de Kohlberg és només la vuitena part del que ha de ser un veritable DMI.

Pedagogia Axiològica

L'educació en valors es va posar de moda (a Espanya, des de la implantació de la LOGSE, el 1990), i amb ella passa el mateix que acabem de veure amb l'educació moral (perquè la moralitat és un dels valors). En efecte, no es conceben els valors com a absoluts sinó com a relatius, amb la qual cosa l'educació en valors no consisteix a proposar (o induir, o imposar) uns valors ideals, sinó a admetre que cadascú té els seus i que, per això mateix, són els bons per a cadascú, havent de conèixer-los, afirmar-los i viure'ls. És l'anomenat mètode de "clarificació de valors".

Quintana s'oposa a aquesta mena d'educació axiològica purament permissiva, entenent que, si hi ha uns valors objectius i justificats en si mateixos, l'educació ha de procurar que l'educand els conegui i els accepti, i ajustar les seves valoracions personals a aquests. Aquesta funció constitueix un deure de l'educador.

Ara bé, per a arribar a aquesta teoria de l'educació axiològica, cal demostrar abans que els valors posseeixen aquest estatut ontològic. Això és el que fa el Dr. Quintana en la Primera Part de la seva Pedagogia Axiològica (1998), en la qual composa tot un tractat de Filosofia dels Valors (l'únic existent en aquell dia a Espanya), exposant la història d'aquesta filosofia i les discussions entorn del concepte de valor, els sistemes i escales de valors i la qüestió de si aquests són absoluts o relatius. Dins d'un sistema de Filosofia racional (no diem racionalista), l'educació en valors suposa una guia educativa a l'educand per tal que aquest s'orienti correctament en la difícil tasca de saber fer unes valoracions correctes.

Pedagogia Cosmovisional

En aquest tema, Josep Maria Quintana Cabanas incideix en l'enfangat terreny de l'educació religiosa, aportant una solució molt original, ja que no consisteix a secundar una o altra postura, sinó a proposar una postura enterament nova, diferent, perquè no es tractarà ja d'una educació "religiosa", sinó d'una educació "pre-religiosa". Ens explicarem.

Partint del fet del pluralisme religiós i la llibertat religiosa, que l'escola ha de respectar, no es tracta de buscar subterfugis, com el substituir l'ensenyament de la Religió per la de l'Ètica o de la Cultura Religiosa (que són matèries diferents d'aquella, i dignes elles mateixes de figurar en el currículum escolar). El que proposa Quintana és una cosa que cal ensenyar a tots, creients de la confessió que sigui o bé agnòstics, a saber: el formar-se una concepció del món conscient i expressa, una cosmovisió il·lustrada, reflexiva i crítica. Es tracta de considerar seriosament el tema de les creences (el seu valor humà, la seva funció humana), del sentit de la vida i del paper de la religió en l'existència humana.

A la teoria d'aquesta mena d'educació, el Prof. Quintana li posa el nom d'"educació cosmovisional", i la seva teoria l'ha exposat en el seu llibre Les creences i l'educació. Pedagogia Cosmovisional (2001), en el qual descriu també les diferents postures que, en Pedagogia, s'han adoptat davant l'educació religiosa.

Pedagogia Social

Aquest és un dels temes pedagògics pels quals és més conegut el Prof. Quintana, ja que passa per ser l'introductor de la Pedagogia Social a Espanya. Això ha estat arran de la publicació del seu llibre Pedagogía Social el 1984 (després d'un estudi sobre aquesta matèria i un manual per a la UNED apareguts el 1976 i 1977). Aquest llibre va ser l'únic existent a Espanya sobre aquesta matèria durant deu anys.

El cas és que la Pedagogia Social, present en els plans d'estudis de Pedagogia universitària des dels anys de 1950, havia estat suprimida dels mateixos en els anys 1970, per la moda –introduïda llavors– de substituir la "Pedagogia" per les "Ciències de l'Educació", creient que aquestes eren més "científiques" i havien d'arraconar la vella Pedagogia. Es va pensar –erròniament– que la "Sociologia de l'Educació" era la substituta moderna de la "Pedagogia Social", sense caure en el compte que eren dues matèries diferents, i tan important l'una com l'altra per a figurar en un pla d'estudis pedagògics. El mèrit de Quintana va ser precisament l'adonar-se d'aquest error, denunciar-ho i rectificar-ho.

Però la noció que ell va introduir llavors de Pedagogia Social era innovadora respecte a la concepció antiga. Aquesta es referia tan sols a la teoria de "l'educació social de l'individu" (la seva socialització, la seva adaptació als grups, l'educació cívica, l'educació política, l'educació per a la pau, etc.). Aquesta concepció de la Pedagogia Social era vàlida, però el Dr. Quintana havia observat que a Alemanya (pdf) hi havia una altra manera d'entendre, estudiar i exercir la Pedagogia Social: es tractava d'una forma "educativa" del Treball Social per la qual s'assistia, per l'educació, a individus i grups socialment marginats o amb problemes vivencials; la formació dels pedagogs socials es feia amb una carrera curta, de tres anys, que els capacitava per a aquella funció. Amb això, es podia donar sortida professional a molts estudiants de Pedagogia que, estudiant-la, veien poca perspectiva de futur. La implantació d'aquesta carrera de Pedagogia Social es va fer efectiva a Espanya el 1991 en establir-se oficialment la Diplomatura en Educació Social.

Amb tot això la Pedagogia Social, a Espanya, té el doble caràcter que li va assenyalar Quintana: com a ciència de l'educació social de l'individu i ciència, també, del Treball Social fet des de l'educació.

Llegir article Trabajo social y Pedagogía social: relaciones entre sus campos y comptetencias profesionales (Pedagogía social: revista interuniversitaria, 9, 173-183. ISSN 1139-1723) (pdf)

Pedagogia Psicològica

La Caracterologia és una ciència bastant intuïtiva que, per aquest motiu, és rebutjada per la Psicologia acadèmica actual. El Prof. Quintana la va haver d'estudiar en els seus anys de formació (1950), i la veritat és que li ha servit tant en la seva vida professional (en l'educació especialment) que no sols no l'ha abandonat, sinó que es dedica a propagar-la i aconsellar-la. El seu llibre Pedagogía Psicológica. La educación del carácter y de la personalidad (1989) és dels rars que tracten aquesta temàtica.

La tipologia amb la qual treballa Quintana és la refundició de les de Kretschmer i de Sheldon, amb elements d'algunes altres anàlogues. Es presta al coneixement de les persones a través del seu caràcter, amb una tècnica de millora de les relacions humanes (també en la família, a l'escola i en l'àmbit laboral) i a l'orientació professional.

Però una de les seves majors utilitats és el tractament dels problemes de caràcter: el seu diagnòstic, el coneixement dels seus perills i la superació d'aquests. Problemes de caràcter són la introversió, l'actitud dominant, la timidesa, el sentiment d'inferioritat, el caràcter impulsiu i variable, i la tensió interior. Són problemes molt freqüents i de conseqüències lamentables, tant per a l'individu com per a les seves relacions amb els altres. D'altra banda, el tractament de tals problemes és purament educatiu (no és complicat; pot ser exercit pels educadors habituals –pares i mestres– sense requerir la intervenció del psicòleg). Per tot això, urgeix impulsar aquest tipus d'educació, pel bé de tots en general i dels qui pateixen problemes de caràcter en particular.

Aquesta és l'educació psicològica, una proposta original del Dr. Quintana i que hauria de ser molt atesa.

Pedagogia Familiar

La Pedagogia Familiar era, en el seu dia, una ventafocs dins de les Ciències Pedagògiques; hi ha institucions privades que se n'ocupen però, en la Pedagogia universitària, ha tingut poc ressò. Ara bé, el Prof. Quintana, sens dubte pel fet d'haver exercit inicialment en l'ensenyament escolar, li ha parat atenció, havent-li dedicat un llibre el 1969 i un altre el 1993. Es tracta d'orientar els pares perquè sàpiguen exercir bé la seva funció educadora, tant sincrònicament, és a dir, atenent simultàniament tots els àmbits de l'educació infantil (educació física, educació moral, educació religiosa, educació afectiva o sexual, educació psicològica, etc.), com diacrònicament, és a dir, segons els diferents períodes evolutius dels fills (primera i segona infància, adolescència, joventut). Hi ha uns camps específics en l'educació dels fills: atenció al seu treball i progrés escolar, bona inserció social, orientació professional adequada; però el més delicat és la formació del tarannà moral dels fills, la qual cosa s'aconsegueix sobretot amb l'estil de vida familiar que viu. Entren aquí temes tan importants com el grau de permissivitat donat als fills, les comoditats que els envolta, el control i ús que es fa dels mitjans de comunicació i de l'ordinador, etc.

Els pares estan plens de bona voluntat, però amb això no n'hi ha prou. L'educació és una fet molt complexe, i encara més si es tracta de fills amb dificultats especials. Cal tenir informació sobre què ocorre i què cal fer. Només educadors molt experimentats poden, en tot això, ser uns auxiliars competents dels pares. A aquests els recomana Quintana actuar segons els següents principis: atenir-se al terme mitjà, estimular l'activitat dels fills, exigir-los el compliment dels seus deures, fer-los acatar el principi d'autoritat, no fer-los la vida excessivament fàcil i regalada, satisfer les necessitats profundes dels fills (però no totes les seves apetències superficials), tractar de conèixer bé els fills, conrear el diàleg amb aquests i ser constants en l'aplicació de les normes.

Pedagogia Comunitària

Quintana té publicat un llibre titulat Pedagogía Comunitaria (1991). En el llibre s'exposa la situació de l'Educació d'Adults en els diversos països d'Europa, entenent que aquest tipus d'educació serveix per a procurar el Desenvolupament Comunitari, ja que aquesta no ha de consistir tant en donar instrucció als Adults sinó, més aviat, una consciència de la seva situació i, quan aquesta és d'opressió, voluntat i mitjans per a superar-la.

Aquesta és la idea que Quintana va viure i va propagar en la seva època de pertinença (anys 80s) al Group Européen de Recherche Participative, entroncat amb el ICAE (International Council for Adult Education, radicat a Toronto, al Canadà). Va organitzar a Barcelona (1985) un Seminari d'experts d'aquest grup i, fruit del seminari, es va publicar el llibre: Investigación Participativa (1986), el qual va introduir a Espanya aquesta concepció i aquesta metodologia d'Educació d'Adults.

Epistemologia Pedagògica

Entre els seus col·legues, el Prof. Quintana tenia fama de precisió i agudesa per establir els conceptes de les diferents disciplines pedagògiques, distingint les seves afinitats i diferències i delimitant bé els camps i temes respectius. Això li ha permès distingir, per exemple, entre Sociologia de l'Educació, Sociologia Pedagògica i Pedagogia Sociològica; o entre Psicologia de l'Educació, Psicologia Pedagògica i Pedagogia Psicològica; o entre Pedagogia General i Teoria de l'Educació, entre d'altres. (Llegir article, pdf)

Però, en aquest camp, l'aportació més significativa i útil de Quintana ha estat la seva distinció entre "Ciències de l'Educació" i "Pedagogia", establerta en 1983 i en la qual ha anat insistint. Convenia molt fer-ho des de la moda, apareguda en els anys 70s, d'arraconar el nom de "Pedagogia" per a substituir-lo pel de "Ciències de l'Educació", pretenent així donar aires de ciència i de modernitat a la Ciència de l'Educació (un altre nom que també entra en discussió).

El que es va fer, no obstant això, va ser suprimir algunes importants branques de la Pedagogia (i fins i tot la pròpia Pedagogia General que, des de llavors, no ha tornat a aixecar el cap) i sembrar una trista confusió en l'Epistemologia Pedagògica.

Amb aquest panorama, Quintana va saltar a la palestra afirmant que la Pedagogia i les seves diverses branques són cosa diferent de les Ciències de l'Educació (Economia de l'Educació, Biologia de l'Educació, Psicologia de l'Educació, Sociologia de l'Educació, etc., a les quals abans se'n deien "ciències auxiliars de la Pedagogia"). La una (Pedagogia) i les altres (Ciències de l'Educació) són diferents pel seu objecte: el de la Pedagogia és una acció ("l'educar, l'acte educatiu"); i el de les Ciències de l'Educació un fet (el resultat de l'educació, en l'individu o en la societat). A més (i per la mateixa raó), la Pedagogia és una ciència normativa, mentre que les Ciències de l'Educació són ciències descriptives.

Un bon currículum d'estudis sobre l'educació ha de contenir tant la Pedagogia (amb les seves diverses branques: Pedagogia Social, Pedagogia Moral, Pedagogia Experimental, Pedagogia Diferencial, etc.) com les Ciències de l'Educació. El que no val és creure que, en donar importància a aquestes últimes, les primeres sobren.

El 2005 Quintana va publicar, seguint aquestes idees i de manera gràfica, "El árbol de la Ciencia de la Educación", on el tronc és la Pedagogia General, les branques són les diverses Ciències Pedagògiques, i les arrels són les Ciències de l'Educació. Però en aquest arbre hi ha unes curiositats interessants, que també s'expliquen.

Teoria de l'Educació

La Teoria de l'Educació explica l'educació en els seus aspectes essencials: els seus objectius, els seus principis, els seus mitjans i els seus mètodes generals. Tot això s'entén d'una manera o altra segons el concepte de persona que un tingui, per la qual cosa no hi ha una teoria de l'educació objectivament vàlida per a tothom, sinó que cada autor (i cada educador) en té la seva, la qual s'ha d'haver-la elaborat a partir d'una reflexió crítica sobre les diverses teories existents. Així ho entén el Prof. Quintana, el qual veu en l'educació un objecte molt complex, ple d'antinòmies (fins a 21 antinòmies ha trobat i analitzat), que situen l'acció educativa entre un deixar fer i un guiar, entre la llibertat i l'autoritat, entre allò natural i allò cultural, entre allò social i allò individual, entre la ciència i l'art, entre allò intel·lectual i allò afectiu, etc.

Enmig de totes aquestes alternatives, Quintana adopta sempre una posició de terme mig, que ell en diu "realista" i que, d'una manera general, entén l'educació com una ajuda a l'educand, perquè s'admet que aquest, pel seu propi desenvolupament natural, s'orienta ja cap als fins de l'educació, però no d'una manera segura i sense dubtes i errors, i per tant se l'ha d'estimular, canalitzar i corregir-lo, és a dir, "ajudar" al seu procés natural de desenvolupament perquè tal que aquest sigui perfecte.

Amb tot això, Quintana es distancia de la tendència contemporània, molt estesa, de deixar la iniciativa de l'educació i instrucció al propi educant. Afirma la necessitat de que l'autoritat educativa reposi en l'educador, i de que s'imposi la cultura sobre la naturalesa, per tal d'assegurar en l'educand el seu millor desenvolupament humà.

La crítica a l'educació actual

En el seu llibre La educación está enferma (2004), Josep Maria Quintana Cabanas indica els errors de l'educació actual (als països occidentals), així com les seves causes, els seus perills i els seus remeis. Els símptomes els veu tant en l'educació escolar (baix nivell de coneixements obtinguts, el fracàs escolar, una falta de disciplina, de respecte i d'autoritat a les aules i la presència, en aquestes, de violència i d'indisciplina); com en les famílies: s'exigeix poc als fills i s'els envolta de massa comoditats. Tot això pot resumir-se en la síndrome de la fluixedat i la desorientació.

Aquesta desorientació està, sobretot, en el propi sistema educatiu i en els principis en què s'inspira. En referent a això, Quintana critica enèrgicament el "naturalisme pedagògic" regnant avui dia (esperar massa de l'espontaneïtat de l'alumne) i el desprestigi en què han caigut els mètodes tradicionals d'estudi (ús de manuals, etc.) en favor dels mètodes "actius" i "globals", que són inadequats per a alumnes ja majors. Igualment censura el principi de "comprensivitat", pel qual es barregen, en una mateixa aula, alumnes de capacitats i possibilitats molt diferents.

Tot això s'explica i es demostra a partir de principis pedagògics evidents, i assenyalant els errors de principis i pràctiques habituals (excessiva optativitat de l'alumne, promoció automàtica de curs, abús de la teoria constructivista de l'aprenentatge, poca apel·lació a l'esforç de l'alumne per a aprendre). Això últim, unit a la poca autoritat que es concedeix als professors i al malestar existent a les aules, situa a aquests en una posició professional incòmoda, frustrant i descoratjadora. Quintana proposa, com a remei, educar i ensenyar segons el model de la Pedagogia Humanista.

Una Pedagogia Humanista

Per humanisme entenem el model cultural que expressa "l'essencial humà", això és, allò per la qual cosa l'home és home en un sentit ple que el dignifica, i que confereix al gènere humà una excel·lència que el situa per sobre de tot el món existent. Hi ha diverses concepcions d'humanisme, però nosaltres ens situem en l'humanisme tradicional o europeu, que parteix de l'humanisme clàssic grecoromà, enriquit amb l'esperit cristià, el Renaixement, la Il·lustració, el neoclassicisme alemany i les formes més constructives de l'humanisme contemporani. Es reconeix la "raó" com el distintiu humà específic, amb la qual cosa es valora tot allò racional que hi ha en els principis ètics, axiològics, estètics, jurídics i culturals. S'estima la cultura i se la considera com un ideal d'educació.

Però, en la Filosofia moderna i contemporània, el concepte de "raó" ha entrat en crisi, molt manifesta en l'actual pensament postmodernista, de manera que, per a molts, no pot parlar-se ja de naturalesa humana, de moral natural ni de principis ideals absoluts.

Ara bé, el Prof. Quintana continua afirmant les possibilitats de la raó com a òrgan transcendent de coneixement i d'orientació humana, cosa que es projecta en una concepció de l'educació, la qual entronca així amb el que va ser l'educació en la millor tradició cultural europea. Aquesta és la proposta d'una Pedagogia Humanista (pdf).

Per a establir les tesis d'aquesta proposta, considerem que el concepte d'"humanisme" s'oposa al de "naturalisme" i que, per tant, l'educació humanista s'oposa a una educació naturalista.

Hi ha dues classes de naturalisme: el romàntic (o russonià) i el científic (del positivisme i el materialisme). Per al naturalisme romàntic, l'educació consisteix en: 1) "deixar fer" a l'educand; 2) ensenyar-li amb mètodes "actius i globals". Per al naturalisme científic, no existeixen principis ètics ni valoratius ideals i absoluts, per la qual cosa aquests temes es resolen amb el consens social.

De l'anterior, i per oposició a això, es dedueix que les tres grans tesis de la Pedagogia Humanista són aquestes: 1) Una pedagogia que guia, estimula i corregeix a l'educand; 2) una pedagogia que habitua l'alumne a un treball intel·lectual sistemàtic; 3) una pedagogia que tendeix a uns valors ideals i que proposa unes certes normes absolutes.

Amb motiu del seu 75 aniversari, la UNED va publicar un Liber amicorum: Bases para una Pedagogía Humanista. Liber amicorum: dedicado al profesor emérito Dr. D. José María Quintana Cabanas con motivo de su 75º aniversario.

Sociologia de l'Educació

Les oposicions que el Dr. Quintana va guanyar i les càtedres universitàries que va regentar van ser de Sociologia de l'Educació. Va ser, doncs, un especialista en la matèria, i dels primers que hi va haver a Espanya. A més, és ell qui va normalitzar aquesta matèria com a disciplina curricular. Això ho va fer amb la publicació, el 1977, del seu manual Sociología de la Educación. La enseñanza como sistema social, que va servir a molts professors, en aquell temps, per a preparar les seves oposicions a càtedres d'aquesta matèria, recentment creades.

Aquest manual va tenir una llarga història; el 1989 l'autor el va refondre i el va actualitzar, i va continuar servint, amb dades i bibliografia actualitzades que constaven en els Cursos virtualitzados de la UNED. El llibre es divideix en dues parts: una Macrosociología de l'Educació, que estudia l'educació en la societat (com a factor de reproducció i de canvi, de mobilitat, de selectivitat, etc., i una Microsociología que analitza l'educació en els diversos grups socials (família, escola, els mestres).

Quintana va fer ja la seva Tesi Doctoral en aquesta matèria, que va donar lloc a la publicació d'un llibre: El niño en las distintas clases sociales (1970). L'autor va fer també contribucions a la història de la Sociologia de l'Educació a Espanya, a Itàlia i a Alemanya, amb sengles publicacions monogràfiques.

Animació Sociocultural

El Prof. Quintana es va interessar per l'Animació Sociocultural a partir de la dimensió educativa que aquesta té, tema relacionat amb la Pedagogia Social. Va contribuir a introduir aquella matèria en el currículum d'estudis universitaris, malgrat les reticències que inicialment van mostrar els animadors professionals; el manual coordinat per ell: Fundamentos de Animación Sociocultural (1985) va ser decisiu en aquest sentit.

Seguint les seves aficions epistemològiques, Quintana es va aplicar a definir el concepte d'Animació Sociocultural, que, en general, és com un calaix de sastre en el qual hi caben matèries molt diverses, fins a fer-la coincidir amb l'Educació d'Adults. Ell proposa distingir entre el concepte genèric "animació" i els conceptes específics d'animació "social", animació "cultural" i animació "sociocultural".

La professió de l'Animació té el perill d'interferir amb altres d'activitat anàloga: Treball Social, Gestió Cultural, Acció Comunitària. També va ser una aportació de Quintana el fet de distingir finament entre aquests diversos camps. A més, en el seu llibre Los ámbitos profesionales de la Animación (1993), diferencia les diferents tasques professionals de l'Animació, descrivint els perfils d'animador requerits en cada cas.

Obres filològiques

Com a fruit dels seus estudis humanístics, el Prof. Quintana va conrear, al marge de les seves ocupacions pedagògiques i filosòfiques habituals, una afició a les etimologies gregues, que el va portar a confeccionar, durant set anys d'intens treball, un voluminós diccionari d'Raíces griegas del léxico castellano, científico y médico (Dykinson, Madrid 2006, 3a edic., 1.418 pàg.), en el qual s'indexen unes 3.000 arrels diferents, amb les famílies de paraules derivades; d'aquestes arrels, 1.000 s'apliquen a la Medicina, i 1.100 a la Biologia. Apareixen descrits 28.000 termes, dels quals 10.000 són de Medicina; 8.500 de Biologia; 1.300 de Química; 700 de Física; 1.100 de Geologia; 1.300 de Psicologia; 1.700 de Filologia i Literatura, i 500 d'Història, Geografia i altres.

Però aquest diccionari d'arrels és més que això. Va precedit d'una explicació de com es formen els grecismes castellans, i va seguit d'uns complets elencs de monemes grecs dels diversos llenguatges científics, i dels termes castellans als quals corresponen monemes grecs. Hi ha un capítol de "didàctica de les arrels gregues" (per a l'ensenyament de les mateixes en el sistema escolar) i es conclou amb un índex alfabètic de tots els termes, per branques científiques (amb les seves diverses especialitats) i un índex alfabètic de tots els termes explicats.

Aprofitant tota aquesta font, Quintana va publicar, per a ús dels estudiants de Medicina i d'Infermeria, una Terminología Médica a partir de sus raíces griegas (Dykinson, Madrid 1989, 265 pàg.) i una Clave etimológica del vocabulario de la Medicina (Dykinson, Madrid 1990, 55 pàg.); i, per als estudiants de Biologia, una Introducción etimológica al léxico de la Biología (Dykinson, Madrid 1989, 155 pàg.).

Les traduccions

Josep Maria Quintana Cabanas va traduir alguns llibres del català al castellà, però les seves traduccions solien ser de l'alemany al castellà (i a vegades també al català). Són llibres de Filosofia o de Pedagogia (i, ocasionalment, d'alguna altra matèria).

A) De Filosofia , es tracta d'obres clàssiques. La més important ha estat Lecciones de filosofía de la historia, d'Hegel (Edit. Zeus, Barcelona 1970; PPU, Barcelona 1989, 482 p.); és la traducció de l'edició alemanya feta per J. Brunstäd, diferent a l'edició de Lasson, que ja estava traduïda al castellà; la primera té uns certs avantatges sobre aquesta darrera. Altres traduccions de Quintana són:

Kant: La religión dentro de los límites de la sola razón (PPU, Barcelona 1989).

Kant: El único fundamento posible de una demostración de la existencia de Dios (PPU, Barcelona 1989)

Feuerbach: Principios de la filosofía del futuro, y otros escritos (PPU, Barcelona 1989).

Fichte: Introducción a la Doctrina de la Ciencia (Tecnos, Madrid 1987).

B) Però les traduccions més nombroses de Quintana són de Pedagogia. Sumen un total de 1.904 pàg., a les quals cal afegir les traduccions de Pestalozzi, que s'esmenten en l'apartat següent. Del pedagog W. Brezinka, va traduir-ne tres llibres; de W. Böhm, dos, i de B. Hamann i de S. Uhl, un. Tots aquests són autors que estan en la línia d'una Pedagogia Humanista. De Anselm Grün n'ha traduït 4 llibres (d'espiritualitat).

Hi ha dos llibres de Josep M. Quintana traduïts al portuguès, un a l'italià, i un altre al francès.

Traduccions de Pestalozzi

Pestalozzi va ser un autor molt fecund i que no sols va escriure sobre Pedagogia, sinó també de temes socials, polítics, econòmics, jurídics i literaris. A Espanya se'l coneix només com a pedagog, i tan sols per tres o quatre de les seves obres, traduïdes fa ja cent anys. Davant d'aquesta manca de traduccions al castellà, el Prof. Quintana va emprendre la traducció i publicació sistemàtica d'una selecció dels principals escrits de Pestalozzi, en una sèrie de 18 volums, cadascun comentat en una extensa Introducció.

Heus aquí la llista de les traduccions:

Cartas sobre educación infantil. Tecnos, Madrid 1988; 3ª edic.: 2006.

La velada de un solitario y otros escritos. Herder, Barcelona 2001.

Sobre legislación e infanticidio. Herder, Barcelona 2002.

El canto del cisne. Laertes, Barcelona 2003.

Algunos escritos sociales. Nau Llibres, Valencia 2003.

Mis investigaciones sobre el curso de la naturaleza en la evolución de la humanidad. Antonio Machado Libros, Madrid 2004.

El libro de las madres y otros escritos. PPU, Barcelona 2004.

Cristóbal y Elsa y ensayos sociopolíticos. PPU, Barcelona 2004.

Los destinos de mi vida y otros escritos. PPU, Barcelona 2005.

La Carta de Stans y otros escritos. PPU, Barcelona 2005.

Sobre la idea de educación elemental. PPU, Barcelona 2006.

Alocución a su Instituto (1818) y otros escritos. PPU, Barcelona 2006.

Leonardo y Gertrudis (Tercera y Cuarta Parte). PPU, Barcelona 2007.

Algunos escritos políticos. PPU, Barcelona 2007.

Opiniones, experiencias y medios para fomentar un estilo de educación adecuado a la naturaleza humana. PPU, Barcelona 2008.

Pestalozzi a su época / Opiniones sobre un seminario de maestros. PPU, Barcelona 2008.

Cómo Gertrudis enseña a sus hijos. (Traducción de L. Luzuriaga). PPU, Barcelona 2009.

Leonardo y Gertrudis. (Primera y Segunda Parte). (Traducción de E. Ovejero). PPU, Barcelona 2009.

Josep Maria Quintana Cabanas va publicar en el Portal de la UNED una pàgina dedicada a Pestalozzi.

Estudis sobre l'obra de Quintana

Al Prof. Quintana li van dedicar en el seu dia dos llibres-homenatge, amb ocasió de complir els seus 65 i 75 anys, en els quals es comenta toda la seva obra. Son aquests:

  • Por una Pedagogía Humanista. Dykinson / Narcea, Madrid 1965.
  • Bases para una Pedagogía Humanista. PPU, Barcelona 2005.

Estudis on s'exposen aspectes del pensamento de Quintana són els següents:

MARQUES, Ramiro: "A Pedagogia de Quintana Cabanas". En Diário do Sul (Portugal), 2.12.1998, p. 21s.

MARQUES, Ramiro: "O modelo antinómico de Quintana Cabanas". En Modelos Pedagógicos Actuais. Plátano Ediçôes Tácnicas, Lisboa 1999, pp. 87-98.

MARQUES, Ramiro: "O modelo de Quintana Cabanas". En INSTITUTO POLTÉCNICO DE SANTARÉM: Educaçâo e Valores em tempos de mundança: a herença clássica. Escola Superior de Educaçâo, 1999, pp. 9-19.

MARQUES, Ramiro: "Modelo de Educaçâo Moral Integral de Quintana Cabanas". En Modelos Pedagógicos Actuais. Plátano Ediçôes Técnicas, Lisboa 1999, pp. 99-106.

MARQUES, Ramiro: "Concepçâo antinómica de Educaçâo. Implicaçoes para o curriculo multicultural cosmopolita". En ROLDÂO, M. Do y MARQUES, R. (organ.): Inovaçâo, currículo e formaçâo. Porto Editora, Porto (Portugal) 2000, pp. 101-19.

UREÑA I LLITJÓS, Josep: "Quintana i Cabanas, Josep Ma". En Autors de la comarca del Berguedà i les publicacions periòdiques de la comarca, des de l’inici de la impremta fins al 1999. Associació Cultural el Vilatà del Berguedà, Gironella (Barcelona) 2000, pp. 70-4.

VILANOU, Conrad: "Situación de la Pedagogía española en el siglo XX", en VILANOU, C. y otros: La educación, un arte extasiológico. Fundación Fernando Rielo, Madrid, 2009, pp. 35-9.

Entrevistes a Josep M. Quintana, publicades en revistes:

EGUÍBAR GALARZA, Mercedes: "La antinomia Educación-Tolerancia". En La escuela en acción, 10.554 (1996) 11-3.

"El futuro de la Pedagogía está en la Pedagogía Social". En Educares. Periódico de la Universidad Educares, Santiago de Chile, 46 (1997) 1s.

SÄEZ CARRERAS, Juan: "Entrevista a José María Quintana Cabanas, Catedrático de Pedagogía Social en la UNED (Madrid)". En Pedagogía Social. Revista Interuniversitaria, 1 Segunda Época (1998) 255-61.

A.G.: "José Mª Quintana Cabanas, ‘padre’ de la Pedagogía Social". Diario de Burgos, 25.09.1999.

Promoció cultural

El Prof. Quintana va néixer a Bagà (el Berguedà), poble que compta amb un ric passat històric medieval i una activa vida associativa. Allí tenia la seva segona residència i estava integrat en les activitats culturals de la població. Va promoure la publicació del llibre Bagà. La capital històrica de l'Alt Berguedà, que era una presentació general de la Vila i va tenir diverses edicions. Es va ocupar (1989) de la reedició de les obres de recerca històrica de Serra i Vilaró: Baronies de Pinós i Mataplana (3 vols.) i El Cançoner del Calic, així com també de l'obra del baganès Pere Tomic, escrita l'any 1438 i que és la primera Història General de Catalunya. Va iniciar l'edició de la sèrie Història gràfica de Bagà, de fons fotogràfic, composant ell mateix els tres primers volums: Dels orígens a 1936 (Vol. 1, en dos toms); el Vol. 2 abasta el període 1936-1949 (guerra espanyola i postguerra); i el Vol. 3, el període del desenvolupament (1950-1973). Aquests dos últims volums porten una àmplia descripció històrica de tots dos períodes.

Creació artística

El Prof. Quintana va conrear durant la seva vida diverses aficions, sent les principals: el muntanyisme, la música i la pintura. El muntanyisme va ser cosa de joventut i una mica també d'edat madura; la música el va acompanyar tota la vida; i la pintura, durant els seus últims quinze anys.

En la pintura a l'oli va conrear sobretot el paisatge i paisatge urbà, sense menystenir els altres gèneres: natura morta, marina, flors i figura humana.

En música tenia una bona formació de nivell mitjà. Practicava l'execució musical i la composició. Tocava el piano i l'òrgan, exercint d'organista parroquial durant tota la seva vida. En la seva parròquia del Cor de Maria de Barcelona disposava d'un òrgan barroc de quinze registres. Les seves composicions musicals sumaven (fins l'any 2009) un total de 119 peces, repartides en aquests gèneres:

Peces per a piano: 37.- Barcarola (escoltar - partitura )
Peces per a orgue: 54.- Toccata Nº 2 (escoltar - partitura )
Amb d'altres instruments: 3
Cant coral: 5
Lieder: 13.- Ave Maria (Veu de Núria Quintana i orgue) (escoltar - partitura)
Cançons: 9

Més informació en la web personal sobre la seva creació artística

In Memoriam